La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dijous, 23 d’octubre del 2014

El pes dels anys // El peso de los años // The weight of years



Urgut (Uzbequistan - 2008)

Passejava per aquell mercat atrotinat, mirant amb deteniment les parades on no hi trobava res que valgués la pena: sabates de plàstic, galledes de plàstic, vestits de plàstic, brodats de plàstic de mil colors esgarrifosos, probablement tot "Made in China" o de l'antiga URSS...

L'home anava sol, amb pas erràtic, i no sabria dir si es tractava d'un captaire o d'un avi que s'havia escapat de casa quan la nora no el vigilava. En dècimes de segon em vaig adonar de la força de la seva expressió: dura, nostàlgica, trista, segurament recordant uns temps que ja no tornarien.

.....................................


Me encontraba paseando por aquel mercado destartalado, mirando con detenimiento las paradas donde no encontraba nada que valiera la pena: zapatos de plástico, cubos de plástico, trajes de plástico, bordados de plástico de mil colores horrorosos, probablemente todo "Made in China" o del antigua URSS ...

El hombre iba solo, con paso errático, y no sabría decir si se trataba de un mendigo o de un abuelo que se había escapado de casa cuando la nuera no lo vigilaba. En décimas de segundo me di cuenta de la fuerza de su expresión: dura, nostálgica, triste, seguramente recordando un tiempo que ya no volvería.


dilluns, 6 d’octubre del 2014

Ballant // Bailando // Dancing



Un  nen és feliç, amb tota probabilitat, si la seva família també ho és. El vailet estava al mig de plaça polsegosa d'un mercat africà d'aquells on s'hi barregen les escombres, les sabates, la carn, la fruita i les mosques; rialler i engrescat, sembla que li feia molta gràcia veure aquella colla de descolorits que portàvem uns artefactes penjats al coll a fi i efecte de fotografiar tot el que es movia.

Outjo (nort de Namíbia), de camí a les Cataractes Epupa.

....................................

Un niño es feliz, con toda probabilidad, si su familia también lo es. El crío estaba en medio de plaza polvorienta de un mercado africano de aquellos donde se mezclan las escobas, los zapatos, la carne, la fruta y las moscas; risueño y animado, parece que encontraba divertido ver aquel grupo de descoloridos que llevábamos unos artilugios colgados en el cuello con el fin de hacer fotografías a todo lo que se movía.

Outjo (norte de Namibia), de camino a las Cataratas Epupa.