La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dimarts, 3 de novembre del 2015

Agraïment // Agradecimiento // Gratefulness


Ulan Bator (Mongòlia)

Aquesta àvia encantadora semblava ben bé una nina. Menuda d'alçada i volum, polida i delicada com una flor, me la vaig trobar sortint del temple Migid Janraising (Monestir Gandan) deprés de pregar.

Al llindar de la portalada d'accés, hi ha un graó molt alt que la bona senyora volia flanquejar, insegura, agafant-se al bastiment i a la seva bossa de mà. Jo m'asseia a fora en un lateral i en veure les seves dificultats, em vaig acostar per a donar-li la mà i ajudar-la a travessar. Ella, agraïda, em va regalar aquest posat per a la foto.

...........................

Esta abuela encantadora casi parecía una muñeca. Menuda de altura y volumen, pulcra y delicada como una flor, me la encontré saliendo del templo Migid Janraising (Monasterio Gandan) depués de orar.

En el umbral de la gran puerta de acceso, hay un escalón muy alto que la buena señora quería flanquear, insegura, agarrándose a la pared y a su bolso. Yo me encontraba sentada afuera en un lateral y al ver sus dificultades, me acerqué para darle la mano y ayudarla a cruzar. Ella, agradecida, me regaló ese posado para la foto.