La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dissabte, 29 d’octubre del 2016

Perseguint la barqueta // Persiguiendo el barquito // Following the small boat


El Rec d'Igualada

Jo, el meu germà i una amigueta a qui no he vist més perquè va marxar d'Igualada sense deixar dit on anava.

La foto va ser presa algún dia d'estiu de de 1960 (?) en que vàrem anar a voltar pel Barri del Rec , un barri industrial antic que es nega a desaparèixer en front de l'urbanisme modern de blocs de pisos i edificis d'oficines.

Aquesta foto segurament la va fer el meu pare... No se li pot negar que la composiciò és molt bona, amb les diagonals i el punt de fuga ben definits, malgrat que ell gairebé no tenia coneixements de fotografia. Per a mi, a més, resulta molt entranyable.

............................................


Yo, mi hermano y una amiguita a quien no he vuelto a ver porque hace años se fue de Igualada sin dejar señas.

La foto fue tomada algún día de verano de 1960 (?) que fuimos a pasear por el Barrio del Rec (Igualada), un barrio industrial antiguo que se niega a desaparecer en frente del urbanismo moderno de bloques de pisos y edificios de oficinas.

Esta foto seguramente la hizo mi padre...  No se le puede negar que la composición es muy buena, con las diagonales y el punto de fuga bien definidos, a pesar de que mi padre tenía apenas conocimientos de fotografía. Para mí, por supuesto, resulta muy entrañable.




dimarts, 20 de setembre del 2016

Pregària // Plegaria // Prayer




Aquesta fotografia sempre ha estat una de les meves preferides i li tinc un afecte especial pel què explicaré.

Era l’any 2007 quan tot just vaig descobrir la fotografia. M’havia comprat una Olympus compacta UZ-510 i no sabia altra cosa que tirar en mode automàtic. Com que l’únic que feia era prémer el botó, no cal dir que en aquell viatge a Vietnam en vaig esguerrar un munt de fotos pel sol fet de no tenir-ne ni idea. Les d’exterior, encara van quedar prou bé, però les d’interior… Jo ja ho veia que les coses no anaven bé, però era allò o res. I me la vaig jugar.

L'àvia estava en un temple de Ciutat Ho Xi Min (antiga Saigon), sola, en un apartat fosc pregant amb devoció. L’única cosa  que se li veia clar eren els cabells blancs recollits en un monyo. L’expressió del rostre només s’intuïa en la foscor, però a mi em va emocionar que en aquell país on hi havia hagut una guerra tan acarnissada entre el capitalisme i el comunisme (ateu), les persones no havien oblidat els seus valors ancestrals.
 Ciutat Ho Xi Min (Saigon) - Vietnam





Esta fotografía siempre ha sido una de mis preferidas y le tengo un cariño especial por lo que contar.

Era el año 2007 cuando apenas descubría la fotografía. Había comprado una Olympus compacta UZ-510 y no sabía otra cosa que tirar en modo automático. Como lo único que hacía era pulsar el botón, ni que decir que en ese viaje a Vietnam estropeé un montón de fotos por el solo hecho de no tener ni idea. Las de exterior, aun quedaron bastante bien, pero las de interior... Yo ya veía que las cosas no iban bien, pero era eso o nada. Y me la jugué.

La anciana estaba en un templo de Ciudad Ho Chi Min (antigua Saigón), sola, en un apartado oscuro orando con devoción. Lo único que se le veía claro eran los cabellos blancos recogidos en un moño. La expresión del rostro sólo se intuía en la oscuridad, pero a mí me emocionó que en aquel país donde había habido una guerra tan encarnizada entre el capitalismo y el comunismo (ateo), las personas no habían olvidado sus valores ancestrales.
 Ciudad Ho Xi Min (Saigon) - Vietnam

dimecres, 20 de juliol del 2016

Una futura mestra // Una futura maestra // A future teacher



A les fonts del Nil Blau (Etiòpia)

Després de recórrer les cataractes on comença el Nil Blau, ja de tornada cap a Bahar Dar per un camí ple de clots, pols i gent, el vehicle va dir prou. Un dels pneumàtics s’havia omplert d’aigua i no hi havia forma de treure-la. Ja era tard, es feia fosc i no disposàvem de massa temps per a la reparació, així que ja em veia passant la nit al vehicle...

Però el poble etíop és molt hospitalari i els homes del poblat es van bolcar per ajudar-nos (dic poblat per fer referència a un nucli de població més o menys aglutinada, ja que al llarg de tot el camí no havia ni un metre sense que algú l’ocupés de forma contínua). Els homes empenyien, el guia i el xofer intentaven posar-lo en marxa, però la mini ban era tossuda i es negava a col·laborar.

I és clar, la canalla estava entusiasmada amb l’espectacle i aquell grupuscle d’estrangerots tan blancs que ens hi havíem aturat just davant seu. Bruts i esparracats reien, ens tocaven, volien parlar, volien saber, volien jugar, i no m’hi vaig poder negar. Jo intentava ensenyar-los a fer la campaneta amb els dits de les mans, però la seva psicomotricitat és molt limitada i només aquesta nena d’ulls vius ho va aconseguir: “Veus? Ara que ja ho saps fer, has d’ensenyar-ho als demés”, li vaig dir en la meva llengua, que, estic segura, va entendre perfectament. I si va posar tot seguit.

.........................................

En las fuentes del Nilo Azul (Etiopía)

Después de recorrer las cataratas donde comienza el Nilo Azul, ya de vuelta hacia Bahar Dar por un camino lleno de baches, polvo y gente, el vehículo dijo basta. Uno de los neumáticos se había llenado de agua y no había forma de sacarla. Era ya tarde, oscurecía y no disponíamos de mucho tiempo para la reparación, así que ya me veía pasando la noche en el vehículo ...

Pero el pueblo etíope es muy hospitalario y los hombres del poblado se volcaron para ayudarnos (digo poblado para hacer referencia a un núcleo de población más o menos aglutinada, ya que a lo largo de todo el camino no había ni un metro sin que alguien lo ocupara de forma continua). Los hombres empujaban, el guía y el chofer intentaban ponerlo en marcha, pero la mini ban era terca y se negaba a colaborar.

Y claro, los niños estaban entusiasmados con el espectáculo y con aquel grupúsculo de extrangeros blancos que nos habíamos parado justo delante de ellos. Sucios y desarrapados reían, nos tocaban, querían hablar, querían saber, querían jugar, y no me pude negar. Yo intentaba enseñarles a hacer la campanilla con los dedos de las manos, pero su psicomotricidad es muy limitada y sólo esta niña de ojos vivos lo consiguió: "¿Ves? Ahora que ya lo sabes hacer, tienes que enseñar a los demás ", le dije en mi lengua, que, estoy segura, entendió perfectamente. Y a ello se puso sin dilación.


dimarts, 5 de juliol del 2016

CARITAT // LIMOSNA // ALMS


Ser vell i estar malalt i sense recursos és una gran desgràcia a Etiòpia.

L'home, com d'altres allà mateix, estava assegut a terra a la sortida del Monestir de Lalibela i demanava caritat. Li vaig mirar els ulls vidriosos i suplicants i em va fer molta pena, perquè, a més a més, desprenien una resignació difícil de comprendre per nosaltres, els del Primer Món.

Li vaig donar un bitllet i li vaig demanar permís per a fer-li una foto. No va objectar. Tot i així, confesso que vaig sentir certa vergonya per la sensació de que m'estava aprofitant.

...............................................



Ser viejo y estar enfermo y sin recursos es una gran desgracia en Etiopía.

El hombre, como otros allí mismo, estaba sentado en el suelo a la salida del Monasterio de Lalibela pidiendo limosna. Le miré los ojos vidriosos y suplicantes y me dio mucha pena, porque, además, desprendían una resignación difícil de comprender para nosotros, los del Primer Mundo.

Le di un billete y le pedí permiso para hacerle una foto. No objetó. Sin embargo, confieso que yo sentí cierta vergüenza por la sensación de que me estaba aprovechando.




dilluns, 22 de febrer del 2016

Ulls tristos // Ojos tristes // Sad eyes


Aquest nen , d’uns sis o set anys a tot estirar, compartía la barcassa amb els seus pares en un dels braços del Delta del Mekong. La barcassa era una botiga de venda ambulant de pinyes tropicals en un mercat flotant dels molts que hi ha i del qual ja no en recordó el nom. Tant el pare com la mare, d’aspecte molt humil, s’afanyaven a pelar les pinyes aprofitant que els turistes compràvem delerosos, copiant-nos el gest els uns als altres.

Em va captivar el seu rostre perfecte d’ulls tristos,  qui sap si pressentint que el seu futur no aniria massa més enllà d’aquell riu d’aigües tèrboles.

……………………………………

Este niño, de unos seis o siete años a lo sumo, compartía la barcaza con sus padres en uno de los brazos del Delta del Mekong. La barcaza era una tienda de venta ambulante de piñas tropicales en un mercado flotante de los muchos que hay y del que ya no recuerdo el nombre. Tanto el padre como la madre, de aspecto muy humilde, se apresuraban a pelar las piñas aprovechando que los turistas comprábamos ansiosos, copiando hacernos el gesto unos a otros.

Me cautivó su rostro perfecto de ojos tristes, quizá presintiendo que su futuro no iría demasiado más lejos de aquel río de aguas turbias.