La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dilluns, 25 de maig del 2015

Allò que es dóna, no es retorna // Lo que se da, no se quita // What there is given, is not returned





La seva mare tenia una parada atrotinada a la vora de la pista de terra i pols que travessava el desert. Hi venia quincalles fetes amb trossos d’escorça d’arbre, pues d’eriçó, cordes i altres rampoines; eren com una mena d’artefactes mòbils per a penjar al sostre o a una biga a fi de que, teòricament, foragitessin els mals esperits.

Mentre la dona feinejava per la cabana, allà mateix, el vailet li vigilava la paradeta, no fos cas que algú s’emportés algun d’aquells tresors sense pagar...  No sé qui del grup li va donar aquest parell de fruites que ell va prendre amb fermesa, decidit a defensar-les amb la vida, si calia. I amb aquest posat seriós, ho certificava.

Namíbia (Damaraland)
 
.......................................................

Su madre tenía una parada destartalada al borde de la pista de tierra y polvo que atravesaba el desierto. Vendía baratijas hechas con trozos de corteza de árbol, púas de erizo, cuerdas y otras miserias por el estilo; eran un tipo de artefactos móviles para colgar en el techo o en una viga a fin de que, teóricamente, ahuyentaran los malos espíritus.

Mientras la mujer trajinaba por la cabaña, allí mismo, el chiquillo vigilaba la parada, no sucediera que alguien se llevara alguno de aquellos tesoros sin pagar... No sé quién del grupo le dio ese par de frutas que él tomó con firmeza, decidido a defenderlas con la vida, si era necesario. Y con este semblante serio, lo certificaba.

 Namíbia (Damaraland)

2 comentaris: