La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

divendres, 26 de juny del 2015

Hilario



A primer cop d'ull, si comparem aquest personatge amb el  El Sastre de Subatan  el més probable és que ningú endevini que es tracta d'un tècnic jubilat, ex sindicalista convençut, oriünd i resident al País Basc (Estat espanyol). Aquest és l’Hilario l'únic home del nostre grup format per 7 persones que visitàvem l'Iran. Viatjava amb la seva dona (mestra jubilada) i entre ells sempre parlaven en euskera.

Sembla bastant clar que en el món uns no som tan diferents d'altres malgrat les distàncies i moltes mentalitas malintencionades.

Subatan (Iran)
……………………………………………

En un primer vistazo,  si comparamos este personaje con El Sastre de Subatan, lo más probable es que nadie adivine que se trata de un técnico jubilado, ex sindicalista convencido, oriundo y residente en el País Vasco (Estado español).  Este es Hilario el único hombre de nuestro grupo formado por 7 personas que visitábamos Irán. Viajaba con su mujer (maestra jubiliada) y entre ellos siempre hablaban en euskera.



Parece bastante claro que en el mundo unos no somos tan diferentes de otros a pesar de las distancias y de muchas mentalidades malintencionadas.



Subatán (Irán)


2 comentaris: