La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dijous, 8 de juny del 2017

Atenent el seu públic // Atendiendo a su público // Serving your audience


Els seus pares les cridaven repetidament perquè no s'atanssessin més a l'aigua, que estava quasi gelada de tan fred com feia; però elles com si res de tan entretingudes i divertides, i és que, quina criatura es pot resistir a un públic tan nombrós i devot com aquest?

Camprodon
.......................................

Sus padres las llamaban repetidamente para que no se acercasen más al agua, que estaba casi helada de tanto frío como hacía; pero ellas ni caso de tan entretenidas y divertidas. Y es que ¿qué criatura puede resistirse a un público tan numeroso y devoto como éste?

divendres, 10 de febrer del 2017

Un avi cofoï // Un abuelo orgulloso // A proud grandfather


I aquest és l'avi de la critaura; cofoï i amb raó, val a dir.

És ben curiosa la diferència física entre ambdós tot i la proximitat familiar. Ell, amb aquest aspecte inconfusible d'home de les estepes, i ella, rossa i blanca com un got de llet.

-Salut, senyor, teniu una néta per menjar-se-la a petons...

(Cràter del volcà Khorgo - Mongòlia Central)

...................................

Y este es el abuelo de la critaura; orgulloso y con razón, cabe decir.

Es bien curiosa la diferencia física entre ambos a pesar de la proximidad familiar. Él, con ese aspecto inconfundible de hombre de las estepas, y ella, rubia y blanca como un vaso de leche.



-Salud, Señor, tiene usted una nieta para comérsela a besos ...


(Cráter del volcán Khorgo - Mongolia Central)



.

dissabte, 4 de febrer del 2017

Un angelet // Un angelito // A little angel


Aquesta preciositat de nena anava a dins d'una motxilla ordinària (vull dir que no estava adaptada per a transportar criatures) que el seu avi carregava a l'esquena mentre ascendia al cim del volcà Khorgo (Mongòlia central). Tan blanqueta i tan rosseta tot i ser mongola, era inevitable no fixar-me en ella, tranquil·la i segura a coll i bé del seu avi molt satisfet.

Vaig aturar-me un moment a parlar amb l'home qui després d'unes paraules, molt amablement, va accedir a que els fes una foto a ambdós. Ell parlava la seva llengua i jo la meva, però ens vàrem entendere perfectament. Així passa quan hom en té ganes.

......................................

Esta preciosidad de niña iba metida dentro de una mochila ordinaria (quiero decir que no estava adaptada para transportar niños) que su abuelo cargaba mientras ascendía a la cima del volcán Khorgo (Mongolia central). Tan blanquita y tan rubita aún siendo ser mongola, era inevitable no fijarme en ella, tranquila y segura a lomos de su abuelo que la llevaba muy satisfecho.

Me detuve un momento a hablar con el hombre quien después de unas palabras, muy amablemente, accedió a que hiciera una foto a ambos. El hablaba en su lengua y yo en la mía, pero nos entendimos perfectamente. Así pasa cuando uno tiene ganas.


.

dijous, 26 de gener del 2017

ANTONIO 'pequeño'




Sudan del Nord (al peu de les piràmides de Meroe)

Al grup que viatjàvem resultà hi havia tres ‘Antonios’, cada un ben diferent val  a dir. El problema es presentava a l’hora de nomenar-los si no és que s’hi afegia el cognom; així que es va acordar que serien l’Antonio grande, l’Antonio mediano i l’Antonio pequeño.

Aquest és l’Antonio pequeño (66 a.), un ex paleta de Múrcia baixet i singular, barreja de Cantinflas i el 'Séneca'. Extravertit i cridaner, feia fotos amb el mòbil contínuament: a totes les hores de menjar (happy, happy...), ell assegut en una pedra, ell assegut en una altra pedra, ell amb algú (home o dona), ell d’esquena a una paret, ell a dalt d‘una pedra... Xerrava pels colzes i no tenia vergonya de res... En un principi vaig pensar: vaja quin element ens ha tocat...!

Però a mesura que van anar passant els dies i el vaig anar observant, i hi vaig parlar de tu a tu (em va explicar el motiu de les cicatrius al cap...), vaig descobrir que era una bellíssima persona: atent, respectuós, disposat, innocent; i quan l’adverties: Antonio, aquí no es pot cridar, ell de seguida es moderava. Quedava lluny, doncs, la meva primera impressió negativa i em vaig adonar que era un bon home semse doblecs amb la necessitat de ser reconegut i sobre tot amb la necessitat d’afecte.

Va ser l’única persona d’un grup de catorze a qui li vaig fer una foto.

.................................................

Sudán del Norte (al pie de les pirámides de Meroe)

En el grupo que viajábamos resultó que había tres 'Antonios' , cada uno  bien diferente cabe decir. El problema se presentaba a la hora de nombrarlos a menos que se añadiera el apellido; así que se acordó que serían Antonio grande, Antonio mediano y Antonio pequeño.
                           
Este es el Antonio pequeño (66 a.), un ex albañil de Murcia bajito y singular, mezcla de Cantinflas i 'el Séneca'. Extrovertido y de voz alta, hacía fotos con el móvil continuamente:  todas las horas de comer (happy, happy...), él sentado en una piedra, él sentado en otra piedra, él con alguien (hombre o mujer), él de espaldas a una pared, él encima de una piedra ...Charlaba por los codos y no tenía vergüenza de nada ... en un principio pensé: vaya  elemento nos ha tocado ...!

Pero a medida que fueron pasando los días y fui observándolo, y le  hablé de tú a tú (me explicó el motivo de las cicatrices en la cabeza ...), descubrí que era una bellísima persona: atento, respetuoso, dispuesto , inocente; y cuando le advertías: Antonio, aquí no se puede gritar, él enseguida se moderaba. Quedaba lejos, pues, mi primera impresión negativa y me di cuenta de que era un buen hombre sin dobleces con la necesidad de ser reconocido y sobre todo con la necesidad de afecto.

Fue la única persona de un grupo de catorce a quien le hice una foto.

 .

dissabte, 14 de gener del 2017

La Mare de Déu // La Virgen Maria // The Virgin Mary




Aquesta nena-noia, una adolescent de no més de tretze o catorze anys, es deia Azubir i era una de les besnétes de la Zenab (entrada anterior), de l’ètnia Hasania, una família de pastors semi nòmades que voltaven per un lloc imprecís del  Desert de Bayuda entre Karima i Meroe (Sudan del Nort).

Al mig d’aquell erm recremat pel sol, el seu rostre perfecte i  serè em va recordar el de la Mare de Déu, i la seva mirada lluent la de la noia afgana que va retratar l’Steve McCrurry cap allà la dècada dels noranta.

Azubir i Zenab: el principi i el final...

.............................................

Esta niña-muchacha, una adolescente de no más de trece o catorce años, se llamaba Azubir y era una de las biznietas de Zenab (entrada anterior), de la etnia Hasania, una familia de pastores semi nómadas que rondaban por un lugar impreciso en el desierto de Bayuda, entre Karima y Meroe (Sudán del Norte).

En medio de aquel páramo requemado por el sol, su rostro perfecto y sereno me recordó el de la Virgen María, y su mirada brillante la de la muchacha afgana que retrató Steve McCrurry alláen  la década de los noventa.

Azubir y Zenab: el principio y el final ...


dimecres, 11 de gener del 2017

La llarga espera // La larga espera // The long wait




Aquesta àvia es diu Zenab, (ètnia Hasania - Sudan del Nord) i la membre de més edat d’una família de pastors semi nòmades. De fet, ni se sap l’edat que té, però la porta ben escrita en aquest rostre treballat, d’arrugues profundes i mirada perduda, probablement cega a causa de les cataractes. Era una velleta menuda i callada, consumida pels anys i el pes d’una vida que no ha estat gens fàcil.
                                                  
La nostra guia li va demanar permís per a retratar-la i ella va assentir (o això, va semblar).  Jo, en senyal  de respecte,  li vaig prendre les mans entre les meves i la vaig abraçar per transmetre-li una tranquil·litat que ella va agrair, i em va parlar a cau d’orella. El seu cos només era pell i ossos recoberts de cap a peu per l’acolorit mantell que utilitzen les dones sudaneses.

Zenab estava asseguda a la vora d’un llit a l’interior d’una barraca feta de canyes i palla, esperant...

......................................


Su  nombre  es Zenab, (etnia Hasania - Sudán del Norte) y la miembro de más edad de una familia de pastores semi nómadas. De hecho, ni se sabe la edad que tiene, pero la lleva bien escrita en este rostro trabajado, de arrugas profundas y mirada perdida, probablemente ciega a causa de las cataratas. Era una anciana menuda y callada, consumida por los años y el peso de una vida que no ha sido nada fácil.

Nuestra guía le pidió permiso para retratarla y ella asintió (o eso, pareció). Yo, en señal de respeto, tomé sus manos entre las mías y la abracé para transmitirle una tranquilidad que ella agradeció, y me habló . Su cuerpo era sólo piel y huesos recubiertos de pies a cabeza por el coloreado manto que utilizan las mujeres sudanesas.

Zenab estaba sentada al borde de una cama en el interior de una choza hecha de cañas y paja, esperando ...