Sudan del Nord (al peu de les piràmides de Meroe)
Al grup que viatjàvem resultà hi havia
tres ‘Antonios’, cada un ben diferent val a dir. El problema es presentava a l’hora de
nomenar-los si no és que s’hi afegia el cognom; així que es va acordar que serien
l’Antonio grande, l’Antonio mediano i l’Antonio pequeño.
Aquest és l’Antonio pequeño (66 a.),
un ex paleta de Múrcia baixet i singular, barreja de Cantinflas i el 'Séneca'. Extravertit i cridaner, feia fotos
amb el mòbil contínuament: a totes les hores de menjar (happy, happy...), ell assegut en una pedra, ell assegut en una
altra pedra, ell amb algú (home o dona), ell d’esquena a una paret, ell a dalt d‘una
pedra... Xerrava pels colzes i no tenia vergonya de res... En un principi vaig
pensar: vaja quin element ens ha tocat...!
Però a mesura que van anar passant
els dies i el vaig anar observant, i hi vaig parlar de tu a tu (em va explicar
el motiu de les cicatrius al cap...), vaig descobrir que era una bellíssima
persona: atent, respectuós, disposat, innocent; i quan l’adverties: Antonio,
aquí no es pot cridar, ell de seguida es moderava. Quedava lluny, doncs, la meva
primera impressió negativa i em vaig adonar que era un bon home semse doblecs amb la necessitat
de ser reconegut i sobre tot amb la necessitat d’afecte.
Va ser l’única persona d’un grup de
catorze a qui li vaig fer una foto.
.................................................
Sudán del Norte (al pie de les pirámides de Meroe)
En el grupo que viajábamos resultó que había tres 'Antonios' , cada uno bien diferente cabe decir. El problema se
presentaba a la hora de nombrarlos a menos que se añadiera el apellido; así que
se acordó que serían Antonio grande, Antonio mediano y Antonio pequeño.
Este es el Antonio pequeño (66 a.), un ex albañil de Murcia bajito y
singular, mezcla de Cantinflas i 'el Séneca'. Extrovertido y de voz alta, hacía fotos con el móvil continuamente: todas las horas de comer (happy, happy...), él
sentado en una piedra, él sentado en otra piedra, él con alguien (hombre o
mujer), él de espaldas a una pared, él encima de una piedra ...Charlaba por los
codos y no tenía vergüenza de nada ... en un principio pensé: vaya elemento nos ha tocado ...!
Pero a medida que fueron pasando los días y fui observándolo, y le hablé de tú a tú (me explicó el motivo de las
cicatrices en la cabeza ...), descubrí que era una bellísima persona: atento, respetuoso,
dispuesto , inocente; y cuando le advertías: Antonio, aquí no se puede gritar,
él enseguida se moderaba. Quedaba lejos, pues, mi primera impresión negativa y
me di cuenta de que era un buen hombre sin dobleces con la necesidad de ser reconocido y
sobre todo con la necesidad de afecto.
Fue la única persona de un grupo de catorce a quien le hice una foto.
.