La mirada d'ahir... Els ulls del futur: d’agost 2014

La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.

Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dimarts, 19 d’agost del 2014

Mirant enlloc

La dona estava sola, asseguda a la porta de casa seva mirant enlloc de la forma en que ho fa aquell que ja ho ha vist tot o ja n'ha vist prou. Tot i passar a tocar, no es va adonar de la meva presència; la seva ment no era allí...

Li vaig demanar si li podia fer una foto, ella va girar lleugerament la cara cap a mi sense negar-s'hi però sense mostrar interès. Després va tornar al seu món i jo... 'clic'.

Buhara (Uzbekistan)

dijous, 7 d’agost del 2014

Mare amaga'm

Etnia Dao // Sapa (nort de Vietnam)

El vailet corria d’un cantó a l’altre enjogassat i rialler per aquell mercat a l’aire lliure. Era ple de gent local que feia els seus negocis i de turistes a la caça i captura. Vaig fer l’intent d’acostar-m’hi càmera en mà, però ell em va mirar i va sortir corrents a refugiar-se darrere les faldilles de la seva mare. Tot i així...