La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dijous, 26 de gener del 2017

ANTONIO 'pequeño'




Sudan del Nord (al peu de les piràmides de Meroe)

Al grup que viatjàvem resultà hi havia tres ‘Antonios’, cada un ben diferent val  a dir. El problema es presentava a l’hora de nomenar-los si no és que s’hi afegia el cognom; així que es va acordar que serien l’Antonio grande, l’Antonio mediano i l’Antonio pequeño.

Aquest és l’Antonio pequeño (66 a.), un ex paleta de Múrcia baixet i singular, barreja de Cantinflas i el 'Séneca'. Extravertit i cridaner, feia fotos amb el mòbil contínuament: a totes les hores de menjar (happy, happy...), ell assegut en una pedra, ell assegut en una altra pedra, ell amb algú (home o dona), ell d’esquena a una paret, ell a dalt d‘una pedra... Xerrava pels colzes i no tenia vergonya de res... En un principi vaig pensar: vaja quin element ens ha tocat...!

Però a mesura que van anar passant els dies i el vaig anar observant, i hi vaig parlar de tu a tu (em va explicar el motiu de les cicatrius al cap...), vaig descobrir que era una bellíssima persona: atent, respectuós, disposat, innocent; i quan l’adverties: Antonio, aquí no es pot cridar, ell de seguida es moderava. Quedava lluny, doncs, la meva primera impressió negativa i em vaig adonar que era un bon home semse doblecs amb la necessitat de ser reconegut i sobre tot amb la necessitat d’afecte.

Va ser l’única persona d’un grup de catorze a qui li vaig fer una foto.

.................................................

Sudán del Norte (al pie de les pirámides de Meroe)

En el grupo que viajábamos resultó que había tres 'Antonios' , cada uno  bien diferente cabe decir. El problema se presentaba a la hora de nombrarlos a menos que se añadiera el apellido; así que se acordó que serían Antonio grande, Antonio mediano y Antonio pequeño.
                           
Este es el Antonio pequeño (66 a.), un ex albañil de Murcia bajito y singular, mezcla de Cantinflas i 'el Séneca'. Extrovertido y de voz alta, hacía fotos con el móvil continuamente:  todas las horas de comer (happy, happy...), él sentado en una piedra, él sentado en otra piedra, él con alguien (hombre o mujer), él de espaldas a una pared, él encima de una piedra ...Charlaba por los codos y no tenía vergüenza de nada ... en un principio pensé: vaya  elemento nos ha tocado ...!

Pero a medida que fueron pasando los días y fui observándolo, y le  hablé de tú a tú (me explicó el motivo de las cicatrices en la cabeza ...), descubrí que era una bellísima persona: atento, respetuoso, dispuesto , inocente; y cuando le advertías: Antonio, aquí no se puede gritar, él enseguida se moderaba. Quedaba lejos, pues, mi primera impresión negativa y me di cuenta de que era un buen hombre sin dobleces con la necesidad de ser reconocido y sobre todo con la necesidad de afecto.

Fue la única persona de un grupo de catorce a quien le hice una foto.

 .

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada