La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dimecres, 11 de gener del 2017

La llarga espera // La larga espera // The long wait




Aquesta àvia es diu Zenab, (ètnia Hasania - Sudan del Nord) i la membre de més edat d’una família de pastors semi nòmades. De fet, ni se sap l’edat que té, però la porta ben escrita en aquest rostre treballat, d’arrugues profundes i mirada perduda, probablement cega a causa de les cataractes. Era una velleta menuda i callada, consumida pels anys i el pes d’una vida que no ha estat gens fàcil.
                                                  
La nostra guia li va demanar permís per a retratar-la i ella va assentir (o això, va semblar).  Jo, en senyal  de respecte,  li vaig prendre les mans entre les meves i la vaig abraçar per transmetre-li una tranquil·litat que ella va agrair, i em va parlar a cau d’orella. El seu cos només era pell i ossos recoberts de cap a peu per l’acolorit mantell que utilitzen les dones sudaneses.

Zenab estava asseguda a la vora d’un llit a l’interior d’una barraca feta de canyes i palla, esperant...

......................................


Su  nombre  es Zenab, (etnia Hasania - Sudán del Norte) y la miembro de más edad de una familia de pastores semi nómadas. De hecho, ni se sabe la edad que tiene, pero la lleva bien escrita en este rostro trabajado, de arrugas profundas y mirada perdida, probablemente ciega a causa de las cataratas. Era una anciana menuda y callada, consumida por los años y el peso de una vida que no ha sido nada fácil.

Nuestra guía le pidió permiso para retratarla y ella asintió (o eso, pareció). Yo, en señal de respeto, tomé sus manos entre las mías y la abracé para transmitirle una tranquilidad que ella agradeció, y me habló . Su cuerpo era sólo piel y huesos recubiertos de pies a cabeza por el coloreado manto que utilizan las mujeres sudanesas.

Zenab estaba sentada al borde de una cama en el interior de una choza hecha de cañas y paja, esperando ...


5 comentaris:

  1. Es increíble lo que puede transmitir un rostro; Y tu fotografía nos ayuda a verlo con toda intensidad. Gracias

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias Miguel Ángel. Relamente lleva la vida escrita en el rostro.
      Ahora estoy prepaando otro 'post' con la foto de su bisnieta (guapísima) i otra de ella. Parece mentira lo que puede hacer en las personas una vida así de dura.
      Saludos y un abrazo

      Elimina
  2. Què bé que escrius Rosa.... I la cara d'aquesta dona, ho diu tot, ho porta escrit...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Dolors. Totes les fotos d'aquest bloc tenen una història que, al meu entendre, mereix ser contada.
      Salut

      Elimina