La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris niña. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris niña. Mostrar tots els missatges

dijous, 5 de desembre del 2019

Una 'top model' inesperada



Em trobava a la plaça davant del Centre Cultural Kirchner (antiga seu de Correus de Buenos Aires) amb la intenció gens agoserada de fer una una foto al majestuós edifici i a l'estàtua al carter desconegut. Però, inesperadament, se'm va colar a l'escena la nena amb aquest posat del tot casual.

No m'ho vaig pensar dos cops. En dècimes de segon vaig reenquadrar i vaig aprofitar l'oportunitat que aquesta 'top model' en miniatura m'oferia.

.

dissabte, 4 de febrer del 2017

Un angelet


Aquesta preciositat de nena anava a dins d'una motxilla ordinària (vull dir que no estava adaptada per a transportar criatures) que el seu avi carregava a l'esquena mentre ascendia al cim del volcà Khorgo (Mongòlia central). Tan blanqueta i tan rosseta tot i ser mongola, era inevitable no fixar-me en ella, tranquil·la i segura a coll i bé del seu avi molt satisfet.

Vaig aturar-me un moment a parlar amb l'home qui després d'unes paraules, molt amablement, va accedir a que els fes una foto a ambdós. Ell parlava la seva llengua i jo la meva, però ens vàrem entendere perfectament. Així passa quan hom en té ganes.

......................................

Esta preciosidad de niña iba metida dentro de una mochila ordinaria (quiero decir que no estava adaptada para transportar niños) que su abuelo cargaba mientras ascendía a la cima del volcán Khorgo (Mongolia central). Tan blanquita y tan rubita aún siendo ser mongola, era inevitable no fijarme en ella, tranquila y segura a lomos de su abuelo que la llevaba muy satisfecho.

Me detuve un momento a hablar con el hombre quien después de unas palabras, muy amablemente, accedió a que hiciera una foto a ambos. El hablaba en su lengua y yo en la mía, pero nos entendimos perfectamente. Así pasa cuando uno tiene ganas.


.

dissabte, 14 de gener del 2017

Com la Mare de Déu




Aquesta nena-noia, una adolescent de no més de tretze o catorze anys, es deia Azubir i era una de les besnétes de la Zenab (entrada anterior), de l’ètnia Hasania, una família de pastors semi nòmades que voltaven per un lloc imprecís del  Desert de Bayuda entre Karima i Meroe (Sudan del Nort).

Al mig d’aquell erm recremat pel sol, el seu rostre perfecte i  serè em va recordar el de la Mare de Déu, i la seva mirada lluent la de la noia afgana que va retratar l’Steve McCrurry cap allà la dècada dels noranta.

Azubir i Zenab: el principi i el final...

.............................................

Esta niña-muchacha, una adolescente de no más de trece o catorce años, se llamaba Azubir y era una de las biznietas de Zenab (entrada anterior), de la etnia Hasania, una familia de pastores semi nómadas que rondaban por un lugar impreciso en el desierto de Bayuda, entre Karima y Meroe (Sudán del Norte).

En medio de aquel páramo requemado por el sol, su rostro perfecto y sereno me recordó el de la Virgen María, y su mirada brillante la de la muchacha afgana que retrató Steve McCrurry alláen  la década de los noventa.

Azubir y Zenab: el principio y el final ...


dimecres, 20 de juliol del 2016

Una futura mestra



A les fonts del Nil Blau (Etiòpia)

Després de recórrer les cataractes on comença el Nil Blau, ja de tornada cap a Bahar Dar per un camí ple de clots, pols i gent, el vehicle va dir prou. Un dels pneumàtics s’havia omplert d’aigua i no hi havia forma de treure-la. Ja era tard, es feia fosc i no disposàvem de massa temps per a la reparació, així que ja em veia passant la nit al vehicle...

Però el poble etíop és molt hospitalari i els homes del poblat es van bolcar per ajudar-nos (dic poblat per fer referència a un nucli de població més o menys aglutinada, ja que al llarg de tot el camí no havia ni un metre sense que algú l’ocupés de forma contínua). Els homes empenyien, el guia i el xofer intentaven posar-lo en marxa, però la mini ban era tossuda i es negava a col·laborar.

I és clar, la canalla estava entusiasmada amb l’espectacle i aquell grupuscle d’estrangerots tan blancs que ens hi havíem aturat just davant seu. Bruts i esparracats reien, ens tocaven, volien parlar, volien saber, volien jugar, i no m’hi vaig poder negar. Jo intentava ensenyar-los a fer la campaneta amb els dits de les mans, però la seva psicomotricitat és molt limitada i només aquesta nena d’ulls vius ho va aconseguir: “Veus? Ara que ja ho saps fer, has d’ensenyar-ho als demés”, li vaig dir en la meva llengua, que, estic segura, va entendre perfectament. I si va posar tot seguit.

.........................................


En las fuentes del Nilo Azul (Etiopía)

Después de recorrer las cataratas donde comienza el Nilo Azul, ya de vuelta hacia Bahar Dar por un camino lleno de baches, polvo y gente, el vehículo dijo basta. Uno de los neumáticos se había llenado de agua y no había forma de sacarla. Era ya tarde, oscurecía y no disponíamos de mucho tiempo para la reparación, así que ya me veía pasando la noche en el vehículo ...

Pero el pueblo etíope es muy hospitalario y los hombres del poblado se volcaron para ayudarnos (digo poblado para hacer referencia a un núcleo de población más o menos aglutinada, ya que a lo largo de todo el camino no había ni un metro sin que alguien lo ocupara de forma continua). Los hombres empujaban, el guía y el chofer intentaban ponerlo en marcha, pero la mini ban era terca y se negaba a colaborar.

Y claro, los niños estaban entusiasmados con el espectáculo y con aquel grupúsculo de extrangeros blancos que nos habíamos parado justo delante de ellos. Sucios y desarrapados reían, nos tocaban, querían hablar, querían saber, querían jugar, y no me pude negar. Yo intentaba enseñarles a hacer la campanilla con los dedos de las manos, pero su psicomotricidad es muy limitada y sólo esta niña de ojos vivos lo consiguió: "¿Ves? Ahora que ya lo sabes hacer, tienes que enseñar a los demás ", le dije en mi lengua, que, estoy segura, entendió perfectamente. Y a ello se puso sin dilación.


dilluns, 10 de novembre del 2014

Sinceritat



La nena pertany a l'ètnia Maasai de Tanzània, que viu al peu del volcà Ol Doinyo Lengai , la qual es caracteritza perquè tot els ornaments que porten les dones són de color blanc a diferencia de les Maasai de Kenya que són de molts colors .

La família amb qui viu la nena van ser d'allò més hospitalari i afable i coneixia bé el nostre guia, qui havia conviscut amb ells un temps. Suposo que aquest fet i que molt probablement els va portar menjar i algun regal útil, va afavorir l'entesa i van ser d'allò més col.laborador. Està clar que aquest somriure ample és del tot sincer.

Les dents incisives no són pas brutes, sinó que estan tacades per la manca de minerals de l'aigua que consumeixen i lamentablement sovint les acaben perdent. També tenen el costum d'arrencar-se voluntàriament les incisives inferiors per escopir millor, diuen...

......................................


La niña pertenece a la etnia Maasai de Tanzania, que vive al pie del volcán Ol Doinyo Lengai, la cual se caracteriza porque todo los adornos que llevan las mujeres son de color blanco a diferencia de las Maasai de Kenia que son de muchos colores.

La familia con la que vive la niña fue de lo más hospitalario y afable y conocía bien a nuestro guía, quien había convivido con ellos un tiempo. Supongo que este hecho y que muy probablemente les llevó comida y algún regalo útil, favoreció el entendimiento y fueron de lo más colaborador. Está claro que esta ancha sonrisa es del todo sincera.

Los dientes incisivos no están sucios, sino que están manchados por la falta de minerales del agua que consumen y lamentablemente a menudo los acaban perdiendo. También tienen la costumbre de arrancarse voluntariamente los incisivos inferiores para escupir mejor, dicen ...



dilluns, 8 de setembre del 2014

Somriures innocents




Santiago de Atitlán – Guatemala

Havia pujat al vaixell a Panachel per visitar els diversos poblets que voregen les ribes del Llac Atitlán: Sant Pedro, Santiago... El dia era radiant - no sempre així aquell setembre de consistents pluges que semblaven desplomar-se com galledes d'aigua - i l'ambient d'allò més festiu amb nombrosos turistes i estudiants procedents dels EUA i Canadà que prenien classes d'espanyol a Antigua (per cert un dels millors llocs per aprendre l'idioma).

Vaig baixar a Santiago de Atitlán. En una església plena de sants luxosament habillats amb els vestits que els confeccionaven les dones indígenes com si es tractessin de ninots per a jugar, hi havia les dues petites que van posar encantades per a mi. La guerra civil havia acabat el desembre de 1996, però es percebia una violència latent clarament identificada en els homes armats amb subfusells apostats a les entrades de bancs i joieries. Les nenes semblaven felices, alienes a tot això, a pesar de la pobresa que es podia observar quan hom sortia dels circuits turistics. Sovint em pregunto, quan miro fotos en la distància, què haurà estat de les persones.

Aquesta foto va ser presa en 2002 amb una Olympus analògica iS-2000 (que encara conservo) que em va donar moltes alegries en aquell temps.


 ...........................


Había tomado el barco en Panachel  para visitar los diversos pueblitos que bordean las orillas del Lago Atitlán: San Pedro, Santiago... El día era radiante – no siempre así en aquel septiembre de consistentes lluvias que parecían desplomarse como cubos de agua - y el ambiente de lo más festivo con numerosos turistas y estudiantes procedentes de EE.UU y Canadá que tomaban clases de español en Antigua (por cierto uno de los mejores lugares para aprender el idioma).
 

Me bajé en Santiago de Atitlán. En una iglesia repleta de santos lujosamente ataviados con los trajes que les confeccionaban las mujeres indígenas cual muñecos para jugar, allí estaban las dos pequeñas que posaron encantadas para mí. La guerra civil havia finalizado en diciembre de 1996, pero se percibúa una violencia latente claramente identificada en los hombres armados son subfusiles apostados a las entradas de bancos y joyerías. Sin embargo las niñas, ajenas a todo eso, parecían felices a pesar de la pobreza que se podía observar cuando uno salía de los circuitos turísticos. A menudo me pregunto, cuando miro fotos en la distancia, qué habrá sido de esas personas.

Esta foto fue tomada en 2002 con una Olympus analógica iS-2000 (que aún conservo) que me dio muchas alegrías por aquel entonces.