La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sonrisa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris sonrisa. Mostrar tots els missatges

dimecres, 24 de desembre del 2014

Somriure daurat




No sé si era molt gran la dona, diría que no… En tot, cas el seu posat afable i obert feia que els anys li rellisquessin tant si eren molts com pocs. Anava acompanyada d’unes set o vuit més per un carrer de Khiva una tarda calorosa, molt mudades totes elles, cantant i rient com adolescents.

En arribar a la nostra alçada (jo anava amb dues persones més), ens van envoltar i ens demanaven de participar en el joc. Com negar-s’hi?  Ellas encantades de la vida de fer xivarri i de fer-se fotos!

En aquell viatge em va cridar l’atenció l’alegria que mostraven les dones, sempre disposades a ‘muntar-la’. Recordo un dia a Samarcanda que ens vàrem ficar per equivocació en una festa privada (circumcisió de tres nois), i no ens van deixar marxar sense haver menjat pastissos ni haver begut uns bons “tantos” de vodka... Genials!

Khiva (Ruta de la Seda, a l’oest d’Uzbekistan)


.........................................


No sé si la mujer era muy mayor, diría que no... En todo, caso su actitud afable y abierta hacía que los años le resbalaran tanto si eran muchos como pocos. Iba acompañada de unas siete u ocho más por una calle de Khiva una tarde calurosa, muy arregladas todas ellas, cantando y riendo como adolescentes.

Al llegar a nuestra altura (yo iba con dos personas más), nos rodearon y nos invitaron a participar en el juego. ¿Cómo negarse? Ellas encantadas de la vida por el alboroto y por hacerse fotos!

En ese viaje me llamó la atención la alegría que mostraban las mujeres, siempre dispuestas a 'montarla'. Recuerdo un día en Samarcanda que nos metimos por equivocación en una fiesta privada (circuncisión de tres chicos), y no nos dejaron marchar sin haber comido pasteles ni haber bebido unos buenos tragos de vodka... Geniales!

Khiva (Ruta de la Seda, al oeste de Uzbekistan)


dilluns, 10 de novembre del 2014

Sinceritat



La nena pertany a l'ètnia Maasai de Tanzània, que viu al peu del volcà Ol Doinyo Lengai , la qual es caracteritza perquè tot els ornaments que porten les dones són de color blanc a diferencia de les Maasai de Kenya que són de molts colors .

La família amb qui viu la nena van ser d'allò més hospitalari i afable i coneixia bé el nostre guia, qui havia conviscut amb ells un temps. Suposo que aquest fet i que molt probablement els va portar menjar i algun regal útil, va afavorir l'entesa i van ser d'allò més col.laborador. Està clar que aquest somriure ample és del tot sincer.

Les dents incisives no són pas brutes, sinó que estan tacades per la manca de minerals de l'aigua que consumeixen i lamentablement sovint les acaben perdent. També tenen el costum d'arrencar-se voluntàriament les incisives inferiors per escopir millor, diuen...

......................................


La niña pertenece a la etnia Maasai de Tanzania, que vive al pie del volcán Ol Doinyo Lengai, la cual se caracteriza porque todo los adornos que llevan las mujeres son de color blanco a diferencia de las Maasai de Kenia que son de muchos colores.

La familia con la que vive la niña fue de lo más hospitalario y afable y conocía bien a nuestro guía, quien había convivido con ellos un tiempo. Supongo que este hecho y que muy probablemente les llevó comida y algún regalo útil, favoreció el entendimiento y fueron de lo más colaborador. Está claro que esta ancha sonrisa es del todo sincera.

Los dientes incisivos no están sucios, sino que están manchados por la falta de minerales del agua que consumen y lamentablemente a menudo los acaban perdiendo. También tienen la costumbre de arrancarse voluntariamente los incisivos inferiores para escupir mejor, dicen ...



dilluns, 8 de setembre del 2014

Somriures innocents




Santiago de Atitlán – Guatemala

Havia pujat al vaixell a Panachel per visitar els diversos poblets que voregen les ribes del Llac Atitlán: Sant Pedro, Santiago... El dia era radiant - no sempre així aquell setembre de consistents pluges que semblaven desplomar-se com galledes d'aigua - i l'ambient d'allò més festiu amb nombrosos turistes i estudiants procedents dels EUA i Canadà que prenien classes d'espanyol a Antigua (per cert un dels millors llocs per aprendre l'idioma).

Vaig baixar a Santiago de Atitlán. En una església plena de sants luxosament habillats amb els vestits que els confeccionaven les dones indígenes com si es tractessin de ninots per a jugar, hi havia les dues petites que van posar encantades per a mi. La guerra civil havia acabat el desembre de 1996, però es percebia una violència latent clarament identificada en els homes armats amb subfusells apostats a les entrades de bancs i joieries. Les nenes semblaven felices, alienes a tot això, a pesar de la pobresa que es podia observar quan hom sortia dels circuits turistics. Sovint em pregunto, quan miro fotos en la distància, què haurà estat de les persones.

Aquesta foto va ser presa en 2002 amb una Olympus analògica iS-2000 (que encara conservo) que em va donar moltes alegries en aquell temps.


 ...........................


Había tomado el barco en Panachel  para visitar los diversos pueblitos que bordean las orillas del Lago Atitlán: San Pedro, Santiago... El día era radiante – no siempre así en aquel septiembre de consistentes lluvias que parecían desplomarse como cubos de agua - y el ambiente de lo más festivo con numerosos turistas y estudiantes procedentes de EE.UU y Canadá que tomaban clases de español en Antigua (por cierto uno de los mejores lugares para aprender el idioma).
 

Me bajé en Santiago de Atitlán. En una iglesia repleta de santos lujosamente ataviados con los trajes que les confeccionaban las mujeres indígenas cual muñecos para jugar, allí estaban las dos pequeñas que posaron encantadas para mí. La guerra civil havia finalizado en diciembre de 1996, pero se percibúa una violencia latente claramente identificada en los hombres armados son subfusiles apostados a las entradas de bancos y joyerías. Sin embargo las niñas, ajenas a todo eso, parecían felices a pesar de la pobreza que se podía observar cuando uno salía de los circuitos turísticos. A menudo me pregunto, cuando miro fotos en la distancia, qué habrá sido de esas personas.

Esta foto fue tomada en 2002 con una Olympus analógica iS-2000 (que aún conservo) que me dio muchas alegrías por aquel entonces.
  

dimarts, 29 de juliol del 2014

El vell pescador



Mercat del peix  


A la riba del Mar Caspi es troba la ciutat de Bandar-E-Anzali (Iran). En sí mateixa no té cap particularitat més enllà del seu acolorit mercat de peix i fruites, i el somni d’una torradeta amb caviar iranià (que no es va fer realitat).

La gent és alegre i no viu la religió amb particular integrisme. Al contrari, els encanta parlar amb gent estrangera (sobre lo humà i lo diví) i els encanta també que els retratin. Com aquest vell pescador simpàtic que només era allà per a fer-la petar amb els que passaven. Una forma de passar el dia, si més no...



A orillas del Mar Caspio se encuentra la ciudad de Bandar-E-Anzali (Irán). En sí misma no tiene ninguna particularidad más allá de su colorido mercado de pescado y frutas, y el sueño de una tostadita con caviar iraní (que no se hizo realidad).

La gente es alegre y no vive la religión con particular integrismo. Al contrario, les encanta hablar con gente extranjera (sobre lo humano y lo divino) y les encanta también que los retraten. Como este viejo pescador simpático que sólo estaba allí para charlar con los que pasaban. Una forma de pasar el día, por lo menos ...