La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

dijous, 23 d’octubre del 2014

El pes dels anys



Urgut (Uzbequistan - 2008)

Passejava per aquell mercat atrotinat, mirant amb deteniment les parades on no hi trobava res que valgués la pena: sabates de plàstic, galledes de plàstic, vestits de plàstic, brodats de plàstic de mil colors esgarrifosos, probablement tot "Made in China" o de l'antiga URSS...

L'home anava sol, amb pas erràtic, i no sabria dir si es tractava d'un captaire o d'un avi que s'havia escapat de casa quan la nora no el vigilava. En dècimes de segon em vaig adonar de la força de la seva expressió: dura, nostàlgica, trista, segurament recordant uns temps que ja no tornarien.

.....................................

.
Publicat per a
Etiquetes de comentaris: , , , , , ,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)