La mirada d'ahir... Els ulls del futur: de febrer 2017

La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.

Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

divendres, 10 de febrer del 2017

Un avi cofoï

I aquest és l'avi de la critaura; cofoï i amb raó, val a dir.

És ben curiosa la diferència física entre ambdós tot i la proximitat familiar. Ell, amb aquest aspecte inconfusible d'home de les estepes, i ella, rossa i blanca com un got de llet.

-Salut, senyor, teniu una néta per menjar-se-la a petons...

(Cràter del volcà Khorgo - Mongòlia Central)

...................................

Y este es el abuelo de la critaura; orgulloso y con razón, cabe decir.

Es bien curiosa la diferencia física entre ambos a pesar de la proximidad familiar. Él, con ese aspecto inconfundible de hombre de las estepas, y ella, rubia y blanca como un vaso de leche.

-Salud, Señor, tiene usted una nieta para comérsela a besos ...

(Cráter del volcán Khorgo - Mongolia Central)

dissabte, 4 de febrer del 2017

Un angelet

Aquesta preciositat de nena anava a dins d'una motxilla ordinària (vull dir que no estava adaptada per a transportar criatures) que el seu avi carregava a l'esquena mentre ascendia al cim del volcà Khorgo (Mongòlia central). Tan blanqueta i tan rosseta tot i ser mongola, era inevitable no fixar-me en ella, tranquil·la i segura a coll i bé del seu avi molt satisfet.

Vaig aturar-me un moment a parlar amb l'home qui després d'unes paraules, molt amablement, va accedir a que els fes una foto a ambdós. Ell parlava la seva llengua i jo la meva, però ens vàrem entendere perfectament. Així passa quan hom en té ganes.

......................................

Esta preciosidad de niña iba metida dentro de una mochila ordinaria (quiero decir que no estava adaptada para transportar niños) que su abuelo cargaba mientras ascendía a la cima del volcán Khorgo (Mongolia central). Tan blanquita y tan rubita aún siendo ser mongola, era inevitable no fijarme en ella, tranquila y segura a lomos de su abuelo que la llevaba muy satisfecho.

Me detuve un momento a hablar con el hombre quien después de unas palabras, muy amablemente, accedió a que hiciera una foto a ambos. El hablaba en su lengua y yo en la mía, pero nos entendimos perfectamente. Así pasa cuando uno tiene ganas.

.