La motivació

Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.

L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.

Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.

Gràcies per visitar el meu bloc.


Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.

El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.

Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.

Gracias por visitar mi blog.

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anciana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anciana. Mostrar tots els missatges

dilluns, 25 de novembre del 2019

Culpabilitat


"Señora, usted no ayuda...!, em va dir l'àvia indígena asseguda al pedrís en un poblet perdut a la "Quebrada de Humahuaca" (Patrimoni de la Humanitat).

M'havia ofert un petit guanaco fet de llana i filferro, lleig i coix, i jo, que en cada viatge compro menys coses, l'havia ignorada.

"Señora, usted no ayuda...". Em vaig sentir assenyalada i culpable davant aquell prec i aquella mirada.Vaig fer mitja volta i li vaig comprar el guanaco escarransit i mal gimbat, que per a mi només era una rampoina però per a ella era la forma de guanyar-se la vida, tan dura per als humils indígenes del nord de l'Argentina.

Val a dir que a la meva filla li va encantar, així que cada una a la seva manera, totes tres vam ser felices.



(La foto  li vaig fer a posteriori amb el seu consentiment, i no va ser condició per a comprar-li el guanaco. I si m'hagués dit que no, no li hauria fet).

.


dimecres, 11 de gener del 2017

La llarga espera




Aquesta àvia es diu Zenab, (ètnia Hasania - Sudan del Nord) i la membre de més edat d’una família de pastors semi nòmades. De fet, ni se sap l’edat que té, però la porta ben escrita en aquest rostre treballat, d’arrugues profundes i mirada perduda, probablement cega a causa de les cataractes. Era una velleta menuda i callada, consumida pels anys i el pes d’una vida que no ha estat gens fàcil.
                                                  
La nostra guia li va demanar permís per a retratar-la i ella va assentir (o això, va semblar).  Jo, en senyal  de respecte,  li vaig prendre les mans entre les meves i la vaig abraçar per transmetre-li una tranquil·litat que ella va agrair, i em va parlar a cau d’orella. El seu cos només era pell i ossos recoberts de cap a peu per l’acolorit mantell que utilitzen les dones sudaneses.

Zenab estava asseguda a la vora d’un llit a l’interior d’una barraca feta de canyes i palla, esperant...

......................................


Su  nombre  es Zenab, (etnia Hasania - Sudán del Norte) y la miembro de más edad de una familia de pastores semi nómadas. De hecho, ni se sabe la edad que tiene, pero la lleva bien escrita en este rostro trabajado, de arrugas profundas y mirada perdida, probablemente ciega a causa de las cataratas. Era una anciana menuda y callada, consumida por los años y el peso de una vida que no ha sido nada fácil.

Nuestra guía le pidió permiso para retratarla y ella asintió (o eso, pareció). Yo, en señal de respeto, tomé sus manos entre las mías y la abracé para transmitirle una tranquilidad que ella agradeció, y me habló . Su cuerpo era sólo piel y huesos recubiertos de pies a cabeza por el coloreado manto que utilizan las mujeres sudanesas.

Zenab estaba sentada al borde de una cama en el interior de una choza hecha de cañas y paja, esperando ...


dimecres, 24 de desembre del 2014

Somriure daurat




No sé si era molt gran la dona, diría que no… En tot, cas el seu posat afable i obert feia que els anys li rellisquessin tant si eren molts com pocs. Anava acompanyada d’unes set o vuit més per un carrer de Khiva una tarda calorosa, molt mudades totes elles, cantant i rient com adolescents.

En arribar a la nostra alçada (jo anava amb dues persones més), ens van envoltar i ens demanaven de participar en el joc. Com negar-s’hi?  Ellas encantades de la vida de fer xivarri i de fer-se fotos!

En aquell viatge em va cridar l’atenció l’alegria que mostraven les dones, sempre disposades a ‘muntar-la’. Recordo un dia a Samarcanda que ens vàrem ficar per equivocació en una festa privada (circumcisió de tres nois), i no ens van deixar marxar sense haver menjat pastissos ni haver begut uns bons “tantos” de vodka... Genials!

Khiva (Ruta de la Seda, a l’oest d’Uzbekistan)


.........................................


No sé si la mujer era muy mayor, diría que no... En todo, caso su actitud afable y abierta hacía que los años le resbalaran tanto si eran muchos como pocos. Iba acompañada de unas siete u ocho más por una calle de Khiva una tarde calurosa, muy arregladas todas ellas, cantando y riendo como adolescentes.

Al llegar a nuestra altura (yo iba con dos personas más), nos rodearon y nos invitaron a participar en el juego. ¿Cómo negarse? Ellas encantadas de la vida por el alboroto y por hacerse fotos!

En ese viaje me llamó la atención la alegría que mostraban las mujeres, siempre dispuestas a 'montarla'. Recuerdo un día en Samarcanda que nos metimos por equivocación en una fiesta privada (circuncisión de tres chicos), y no nos dejaron marchar sin haber comido pasteles ni haber bebido unos buenos tragos de vodka... Geniales!

Khiva (Ruta de la Seda, al oeste de Uzbekistan)