Una 'top model' inesperada

Em trobava a la plaça davant del Centre Cultural Kirchner (antiga seu de Correus de Buenos Aires) amb la intenció gens agoserada de fer una una foto al majestuós edifici i a l'estàtua al carter desconegut. Però, inesperadament, se'm va colar a l'escena la nena amb aquest posat del tot casual.

No m'ho vaig pensar dos cops. En dècimes de segon vaig reenquadrar i vaig aprofitar l'oportunitat que aquesta 'top model' en miniatura m'oferia.

.

Culpabilitat

"Señora, usted no ayuda...!, em va dir l'àvia indígena asseguda al pedrís en un poblet perdut a la "Quebrada de Humahuaca" (Patrimoni de la Humanitat).

M'havia ofert un petit guanaco fet de llana i filferro, lleig i coix, i jo, que en cada viatge compro menys coses, l'havia ignorada.

"Señora, usted no ayuda...". Em vaig sentir assenyalada i culpable davant aquell prec i aquella mirada.Vaig fer mitja volta i li vaig comprar el guanaco escarransit i mal gimbat, que per a mi només era una rampoina però per a ella era la forma de guanyar-se la vida, tan dura per als humils indígenes del nord de l'Argentina.

Val a dir que a la meva filla li va encantar, així que cada una a la seva manera, totes tres vam ser felices.



(La foto  li vaig fer a posteriori amb el seu consentiment, i no va ser condició per a comprar-li el guanaco. I si m'hagués dit que no, no li hauria fet).

.

Mare i mestra

Jo badava i m'entretenia en els detalls que s'exibeixen abastament a l'exposició i va ser la meva filla que m'acompanyava qui em va dir: "Mama, mira..." Em vaig girar i sense pensar-m'ho, clic! Una escena d'allò més tendra entre una mare que ensenya a la seva nena, encara infant, el valor i el gaudi de la música.

CaixaForum BCN (2019) / Exposició ÒPERA. Passió, política i poder

.

Atenent el seu públic

Els seus pares les cridaven repetidament perquè no s'atanssessin més a l'aigua, que estava quasi gelada de tan fred com feia; però elles com si res de tan entretingudes i divertides, i és que, quina criatura es pot resistir a un públic tan nombrós i devot com aquest?

Camprodon

.......................................

Sus padres las llamaban repetidamente para que no se acercasen más al agua, que estaba casi helada de tanto frío como hacía; pero ellas ni caso de tan entretenidas y divertidas. Y es que ¿qué criatura puede resistirse a un público tan numeroso y devoto como éste?

Un avi cofoï

I aquest és l'avi de la critaura; cofoï i amb raó, val a dir.

És ben curiosa la diferència física entre ambdós tot i la proximitat familiar. Ell, amb aquest aspecte inconfusible d'home de les estepes, i ella, rossa i blanca com un got de llet.

-Salut, senyor, teniu una néta per menjar-se-la a petons...

(Cràter del volcà Khorgo - Mongòlia Central)

...................................

Y este es el abuelo de la critaura; orgulloso y con razón, cabe decir.

Es bien curiosa la diferencia física entre ambos a pesar de la proximidad familiar. Él, con ese aspecto inconfundible de hombre de las estepas, y ella, rubia y blanca como un vaso de leche.


-Salud, Señor, tiene usted una nieta para comérsela a besos ...

(Cráter del volcán Khorgo - Mongolia Central)

.

Un angelet

Aquesta preciositat de nena anava a dins d'una motxilla ordinària (vull dir que no estava adaptada per a transportar criatures) que el seu avi carregava a l'esquena mentre ascendia al cim del volcà Khorgo (Mongòlia central). Tan blanqueta i tan rosseta tot i ser mongola, era inevitable no fixar-me en ella, tranquil·la i segura a coll i bé del seu avi molt satisfet.

Vaig aturar-me un moment a parlar amb l'home qui després d'unes paraules, molt amablement, va accedir a que els fes una foto a ambdós. Ell parlava la seva llengua i jo la meva, però ens vàrem entendere perfectament. Així passa quan hom en té ganes.

......................................

Esta preciosidad de niña iba metida dentro de una mochila ordinaria (quiero decir que no estava adaptada para transportar niños) que su abuelo cargaba mientras ascendía a la cima del volcán Khorgo (Mongolia central). Tan blanquita y tan rubita aún siendo ser mongola, era inevitable no fijarme en ella, tranquila y segura a lomos de su abuelo que la llevaba muy satisfecho.

Me detuve un momento a hablar con el hombre quien después de unas palabras, muy amablemente, accedió a que hiciera una foto a ambos. El hablaba en su lengua y yo en la mía, pero nos entendimos perfectamente. Así pasa cuando uno tiene ganas.

.

ANTONIO 'pequeño'

Sudan del Nord (al peu de les piràmides de Meroe)

Al grup que viatjàvem resultà hi havia tres ‘Antonios’, cada un ben diferent val  a dir. El problema es presentava a l’hora de nomenar-los si no és que s’hi afegia el cognom; així que es va acordar que serien l’Antonio grande, l’Antonio mediano i l’Antonio pequeño.

Aquest és l’Antonio pequeño (66 a.), un ex paleta de Múrcia baixet i singular, barreja de Cantinflas i el 'Séneca'. Extravertit i cridaner, feia fotos amb el mòbil contínuament: a totes les hores de menjar (happy, happy...), ell assegut en una pedra, ell assegut en una altra pedra, ell amb algú (home o dona), ell d’esquena a una paret, ell a dalt d‘una pedra... Xerrava pels colzes i no tenia vergonya de res... En un principi vaig pensar: vaja quin element ens ha tocat...!

Però a mesura que van anar passant els dies i el vaig anar observant, i hi vaig parlar de tu a tu (em va explicar el motiu de les cicatrius al cap...), vaig descobrir que era una bellíssima persona: atent, respectuós, disposat, innocent; i quan l’adverties: Antonio, aquí no es pot cridar, ell de seguida es moderava. Quedava lluny, doncs, la meva primera impressió negativa i em vaig adonar que era un bon home semse doblecs amb la necessitat de ser reconegut i sobre tot amb la necessitat d’afecte.

Va ser l’única persona d’un grup de catorze a qui li vaig fer una foto.

.................................................

Sudán del Norte (al pie de les pirámides de Meroe)

En el grupo que viajábamos resultó que había tres 'Antonios' , cada uno  bien diferente cabe decir. El problema se presentaba a la hora de nombrarlos a menos que se añadiera el apellido; así que se acordó que serían Antonio grande, Antonio mediano y Antonio pequeño.

                           

Este es el Antonio pequeño (66 a.), un ex albañil de Murcia bajito y singular, mezcla de Cantinflas i 'el Séneca'. Extrovertido y de voz alta, hacía fotos con el móvil continuamente:  todas las horas de comer (happy, happy...), él sentado en una piedra, él sentado en otra piedra, él con alguien (hombre o mujer), él de espaldas a una pared, él encima de una piedra ...Charlaba por los codos y no tenía vergüenza de nada ... en un principio pensé: vaya  elemento nos ha tocado ...!

Pero a medida que fueron pasando los días y fui observándolo, y le  hablé de tú a tú (me explicó el motivo de las cicatrices en la cabeza ...), descubrí que era una bellísima persona: atento, respetuoso, dispuesto , inocente; y cuando le advertías: Antonio, aquí no se puede gritar, él enseguida se moderaba. Quedaba lejos, pues, mi primera impresión negativa y me di cuenta de que era un buen hombre sin dobleces con la necesidad de ser reconocido y sobre todo con la necesidad de afecto.

Fue la única persona de un grupo de catorce a quien le hice una foto.

 .