La motivació
Als vells i als nens no els calen simulacions: són com són sense artificis. Als uns perquè els ha passat el temps i tenen l’ànima plena... -o quasi buida- i això es veu a la mirada: la nostàlgia, la tristesa, la bonhomia o l’esperança malgrat tot. Els altres, els menuts, tenen un ventall de possibilitats davant seu que no poden ni imaginar però de moment només compten amb la innocència d’uns ulls nets.
L’objecte d’aquest bloc és precisament aquest: mostrar el principi i el final de l’ésser humà, obviant deliberadament la tan complicada fase de plenitud,així com la meva relació amb ells en el moment de fer-los la foto.
Algunes d’aquestes fotos están preses fa anys i de ben segur els manca qualitat técnica, però per a mi el que compta és el seu testimoni.
Gràcies per visitar el meu bloc.
Los ancianos y los niños no necesitan de simulaciones: son como son sin artificios. A unos les ha pasado el tiempo y tienen el alma llena ... -o casi vacía- y eso se ve en la mirada: la nostalgia, la tristeza, la bondad o la esperanza a pesar de todo. Los otros, los pequeños, tienen un abanico de posibilidades ante sí que no pueden ni imaginar pero de momento sólo cuentan con la inocencia de unos ojos limpios.
El objeto de este blog es precisamente éste: mostrar el principio y el final del ser humano, obviando deliberadamente la tan complicada fase de plenitud, así como mi relación con ellos en el momento de tomarles la foto.
Algunas de estas fotos están tomadas hace años y seguro les falta calidad técnica, pero para mí lo que cuenta es su testimonio.
Gracias por visitar mi blog.
dijous, 26 de gener del 2017
ANTONIO 'pequeño'
dissabte, 14 de gener del 2017
Com la Mare de Déu
En medio de aquel páramo requemado por el sol, su rostro perfecto y sereno me recordó el de la Virgen María, y su mirada brillante la de la muchacha afgana que retrató Steve McCrurry alláen la década de los noventa.
Azubir y Zenab: el principio y el final ...
dimecres, 11 de gener del 2017
La llarga espera
dissabte, 29 d’octubre del 2016
Perseguint la barqueta
El Rec d'Igualada
Jo, el meu germà i una amigueta a qui no he vist més perquè va marxar d'Igualada sense deixar dit on anava.
La foto va ser presa algún dia d'estiu de de 1960 (?) en que vàrem anar a voltar pel Barri del Rec , un barri industrial antic que es nega a desaparèixer en front de l'urbanisme modern de blocs de pisos i edificis d'oficines.
Aquesta foto segurament la va fer el meu pare... No se li pot negar que la composiciò és molt bona, amb les diagonals i el punt de fuga ben definits, malgrat que ell gairebé no tenia coneixements de fotografia. Per a mi, a més, resulta molt entranyable.




